Lluna

Caminava perduda i dins els seus ulls el cel reflexava la lluna, la seva mirada dolça i  perduda a l'infinit cercava una sortida, un raig de llum. Però ella reia atrapada al seu desig, a una realitat efímera que volava, cap un somni, i reia mes fort.  Ella seguia caminant, escoltant com branquetes cruixien al seu pas, esgarrinxant-se d'aquest soroll, la lluna ja no la mirava si no que la guardava dins el seu camí, i malgrat una espurna de tristor es claves dins al seu cor, la seva llum la il·luminava i l'envoltava empenyent-la cap un altre mon, ple de rialles i d'amor.